Pregó 2025

Aquest any he tingut l'honor de fer el pregó de festa major al meu poble, Bellcaire d'Urgell. Després de signar al llibre d'honor, això és el que he explicat als meus conciutadans:

En primer lloc, el meu agraïment per convidar-me a fer el pregó; em sento molt honorat i també motivat per fer-ho. Deixeu que comenci llegint unes paraules de Miquel Martí i Pol:

Visc en un poble petit, en un país petit i, tanmateix, vull que quedi ben clar que això que escric ho escric per a tothom, i que per mi és com si el món sencer girés entorn de l’eix dels meus poemes 

(Miquel Martí i Pol, del poema He heretat l’esperança)

Quan et conviden a fer el pregó de Festa Major, és habitual buscar lligams entre pregoner i el municipi. En el meu cas, encara que pugui semblar innecessari explicar-ho per molts dels qui m’esteu escoltant, per altres sí que us ajudarà a connectar-me amb Bellcaire. 

Amb l'alcalde, Jaume Montfort

De petit, vaig viure ben a prop d’aquí, al carrer major, entre la casa parroquial i cal Peroi, casa que era coneguda com cal Prenyanosa, nom que prové dels antics propietaris, una família amb arrels al Talladell. 

Recordo bé, de petit, anant a l’escola nacional, actualment Escola Bonavista, sortir de casa amb la bata posada i la cartera a l’esquena, amb la iaia Rosa sempre alertant que no m’aturés a jugar als porxos (als pilars, en dèiem) de la Rectoria. Les generacions més joves no ho heu viscut, però els que tenim ja uns anyets, recordem com hi penjaven durant els mesos d’hivern uns canelobres de gel, amb el risc que te’n caigués un al cap quan s’anaven desgelant, d’aquí l’avís de la iaia. 

I tot recordant aquell Bellcaire de fa dècades, penso que ara cada any l’Institut d’Estudis Catalans inclou desenes de noves paraules al diccionari. Sense anar més lluny, el passat any hi van quedar incloses, entre altres: autocaravana, kebab, led, paparazzi, porexpan o tiramisú. DANA també hi va quedar inclosa per votació popular, acrònim de Depressió Aïllada en Nivells Alts (abans es deia Gota d’aire fred o Gota Freda). 

Veient aquest reguitzell de paraules noves, és inevitable recordar tantes altres paraules que dèiem de petits i han anat quedant en l’oblit: la fona, les boles de marrís, de vidre o de níquel, el regatill, el xiva-pie-tuti. M’aturo aquí perquè això no ha de ser un pregó sobre llengua, però la llista seria inacabable si ens posem a recordar.

Tot i haver estat involucrat en molts temes del poble, no solament fent d’escolanet des de la primera comunió fins força més enllà de la confirmació, sinó també a les sardanes, a l’Esbart d’Amics o l’Escala en Hi-Fi, arriba un punt en que he de triar entre continuar aquí o aprofitar una oportunitat per doctorar-me en Ciències Químiques amb una beca. 

No va ser fàcil prendre la decisió, després d’estar posat en projectes i realitats molt engrescadores d’aquells anys; projectes com RAIG l’any 1980, una cooperativa d’energies alternatives (llavors en dèiem així a les energies renovables) i realitats com COIBESA.

Un cop presa la decisió d’anar cap a Barcelona, s’obre un parèntesis de relació directa amb Bellcaire,  amb viatges més centrats en els llaços familiars.

I així és com després de viure a tres països, 5 ciutats i 7 adreces diferents, fa més d’una dècada tornem a Bellcaire, doblant la família, doncs vàrem marxar dos i en som quatre els que hi tornem.

I és que, és important tenir sempre present els teus orígens. Aquí aplica el refrany xinès:

饮水, 思源

Quan beguis aigua, pensa en la seva font

Torno, tornem, a aquest bonic poble de Bellcaire d’Urgell, amb doble cognom, entre comarques. Sempre hi ha qui pregunta: 

Bellcaire d’Urgell?, Sí, 

però esteu a la Noguera?, també!

Avui Bellcaire és diferent des de molts punts de vista, per exemple la seva ciutadania, que és encara més diversa. A una comunitat gitana molt ben integrada al poble de fa dècades, hi tenim una comunitat senegalesa també molt ben integrada, així com persones d’altres nacionalitats que ajuden a mantenir el poble viu.

I és des de les arrels ben posades en el poble, que mirem aquest món canviant, sovint ens sentim a mig camí entre la incredulitat i la sorpresa.

Sembla que, amb els anys, ja poques coses ens haurien de sorprendre, però no és pas així. L’ús, o el mal ús, de la paraula llibertat n’és un exemple d’allò que ens sorprèn. Sembla que fos abans d’ahir que anàvem pels carrers demanant “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” i ja fa cinquanta anys d’això. 

Recordant aquella justa reclamació, és inevitable la comparació amb els qui ara reclamen “Mi libertad, que nadie me quite mi libertad”, interpretant, pel que sembla, el seu (dubtós) dret a fer el que es vulgui, sense parar-se un instant a pensar en els demés, en les conseqüències que té “fer el que un vulgui”, sobre la resta de persones de la comunitat. 

Té límits la llibertat? Si els tingués, qui els fixa aquests límits? I amb quina autoritat?

És en nom d’aquesta (dubtosa) llibertat per fer tot el que es vol, que un president a l’altre costat de l’Atlàntic declara “jo primer i tots els demés que us bombin”, amb el que sembla una declaració en contra de la cooperació entre estats i contra la cooperació entre totes les persones de totes les regions del món, ara ja més de vuit mil dos cents milions. 

Ell en diu el MAGA, tornar a fer que els Estats Units sigui un país gran, la capital de l’imperi, avui ja en un clar declivi. Avui els EUA representen tan sols un 4% de la població mundial i volen tornar a ser els qui decideixen sobre el bé i el mal, sobre els qui ho fan bé i els qui no ho fan bé.

Des d’aquest mateix país a l’altra banda de l’Atlàntic amb només dos-cents cinquanta anys d’història , el president que el va precedir al actual es dirigeix al president d’un altre país, a l’orient llunyà, i li diu “tu ets un dictador”; el president d’aquest segon país, amb més de quatre mil anys d’història, somriu i ni tan sols li respon, doncs ell sap que no té pressa, que la Xina pot esperar, és qüestió només de temps que torni a agafar l’embranzida que ha tingut 3.800 dels darrers 4.000 anys; només els darrers 200 anys ha quedat relegada a un paper secundari.

Des de petits, hem crescut, ens han ensenyat moltes coses com a veritats absolutes, quan eren tan sols veritats des del segle XX, des d’una mirada euro-cèntrica del món, i Europa no és el centre del món. Al món no hi ha cap país al centre, tots estem al voltant i hem de mirar de conviure el millor que puguem. Les guerres, ja sabem on ens porten, a la misèria i la destrucció.

Si de petits, ens deien, aneu a estudi a aprendre de lletra....On hem d’anar per desaprendre allò que és incorrecte de lo que ens van ensenyar?

Desaprendre el que ens han explicat dels Drets Humans, creats en acabar la segona guerra mundial com un bé per totes les persones del món. Ara ha quedat ben clar davant el món que aquests Drets només s’apliquen si ets europeu i blanc, o amic íntim dels europeus, com el sinistre govern d’Israel. Tots els demés sembla que no en tenen de Drets.

Desaprendre que la llibertat és que puguis dir el que vulguis, per donar-li la volta, passant a ser escoltar allò que no t’agrada quan ho diu algú que no et cau bé.

Desaprendre que la impremta amb peces mòbils la va inventar un alemany, Gutemberg al segle XV, sinó que va ser Sheng Bi a la Xina del segle XI, país on era comú imprimir sobre paper des del segle VIII.

Desaprendre el que se’ns ha explicat que tot comença amb la filosofia grega, el dret romà i la religió cristiana, perquè el món és molt més ampli i, sense anar més lluny, quan aquí hi havia l’imperi romà, a la Xina hi havia l’imperi sota la dinastia Han, que superava a Roma en termes de població, d’extensió territorial i desenvolupament administratiu.

Desaprendre l’eurocentrisme que ens ha estat inculcat des de petits, per poder mirar el món a la cara, d’igual a igual, no amb aires de superioritat.

I és també des d’aquest poble nostre, entre dues comarques, que mirem el món des de Catalunya, el nostre país que reclama el dret a existir, a ser escoltada. No ho fem perquè pensem que som millors o pitjors que altres pobles, tan sols ho fem per a que la nostra veu sigui també escoltada.

Des del nostre país i des del nostre poble ens preocupa i ens ocupa l’abastiment energètic. Sabem que l’energia és la base de tot, que gràcies a disposar d’energia assequible hem pogut fer una transformació sense precedents amb l’anomenada revolució industrial. Però l’abastiment energètic no està assegurat en un món trasbalsat i albirant grans canvis. Per aquest motiu hem posat en marxa un primer pas, un pas petit però ferm, per crear una comunitat on compartim energia generada al poble, simplement aprofitant i transformant el Sol que ens arriba. No és fàcil, però farem aquest pas com un aprenentatge col·lectiu i després en vindran més de passos. 

El meu país és tan petit, que quan el Sol se’n va a dormir, mai no està prou segur d’haver-lo vist.

(Lluís Llach)

I així encetem aquesta Festa Major de maig de 2025. Gaudiu-la cadascú amb família i amics, amb els actes que més us motivin. 

Bona Festa Major a totes i tots!